[Tornar enrera]
CASTELL DE GUARDIOLA: Els orígens de Sant Salvador de Guardiola: segles X-XIV

Aquest castell és documentat des del 924. El fet de trobar-se situat en un punt molt estratègic explica el nom de Guardiola per ressaltar més la funció de guàrdia que la de castell. El seu terme comprenia l'actual municipi, excepte la zona de Salelles que era manresana. Fins en època molt tardana desconeixem el seu domini real, tant l'eminent com el feudal. Segons Albert Benet, el domini eminent no devia ser en mans dels comtes de Barcelona, ja que no apareix en cap jurament de fidelitat publicat o no. Creiem, per tant, que aquest castell no devia ser aprisionat per una família important, per això no devia fer vassallatge pel dornini del castell. L'única família important que creiem possible que l'aprisionés és la dels fundadors del monestir de Sant Benet de Bages.

Concretament la del fundador Sala, que també aprisioná el castell de Maians, que es troba a continuació del de Guardiola en direcció a ponent. Abona aquesta hipótesi que alguns membres d'aquesta família tenien béns en un castell anomenat Guardiola, probablement aquest. Per exemple, Unifred (fill del magnat Sala) ven, al 980, una vinya situada al comtat de Manresa en el terme del castell de Guardiola. Ja en el segle XI, trobem notícies al judici sobre el castell de l'Espelt on se cita a Sesenanda com a senyora del castell de Guardiola l'any 1031.

Al segle XII tornem a trobar notícies disperses sobre aquest terme: "Pere Marcucio i la seva muller Ema venen a Santa Maria de Montserrat i a Gervasi prior un mas amb casals, terres i vinyes, que fou d'Oto, prevere del Castell de Guardiola, comtat de Manresa, parròquia de Sant Salvador..." (any 1111); en el 1199 "Ponç de Guardiola dóna a Sant Benet tot l'honor del terme de Maians i el mas Gamisans del terme de Guardiola>>. En plena guerra civil catalana apareixen, com a resultat de la inestabilitat política, successius senyors del castell; el 1463 trobem com a senyor de Guardiola Andreu Peguera i en el mateix any, Hug Copons. A principis del segle XVI els Miralda adquiriren l'heretat a la família noble Copons (segons Josep M. Gasol), senyor del castell i del terme. En aquest punt el castell es convertí en una masia que ha restat en mans dels Miralda generació rera generació fins arribar als nostres dies.

SALELLES

L'antiga parròquia de Salelles en l'actualitat es troba dividida entre els termes municipals de Sant Salvador de Guardiola i Manresa. Encara que avui el major nombre d'habitants correspon al sector manresa, aquest és un barri de nova creació sense cap vinculació amb la parròquia de Salelles. Si s'estudia aquí és perquè tant el nucli antic com l'església parroquial es troben en terme de Sant Salvador de Guardiola. Les primeres notícies del lloc de Salelles corresponen a l'any 962 quan un matrimoni format per Galí i la seva muller Glassicia vengueren a Floclan, levita, dues peces de vinya, una de les quals es trobava situada al lloc que es deia Salelles. La parròquia apareix documentada en una llista de parròquies entre les dates anys 1025 i 1050. Formava part de la dotació de Santa Maria de Manresa, realitzada entre els anys 914 i 947, pel bisbe Jordi de Vic, en presència del comte Sunyer. Fou confirmada l'any 1020 pel bisbe Oliba de Vic, la comtessa Ermessenda i el seu ful Berenguer Ramon I. El paborde de la canònica de Santa Maria de Manresa tenia el patronatge de l'església, i, per uns altres drets, també era el senyor civil de la parròquia. Al terme de la parròquia de Sant Sadurní de Salelles el monestir de Santa Cecilia de Montserrat hi tingué diversos béns cedits per diferents fidels. En destaquen els que el 983 cedí al monestir un personatge anomenat Elies: una casa i diverses peces de terra i vinya, juntament amb caps de bestiar i eines de pagès. L'any 1131 foren Rodland Berenguer i Ramon Rodland els que donaren en alou un terreny de quinze braçades de costat per fer-hi cases; es trobava situat a la sagrera de Sant Sadurní de Salelles. Aquesta sagrera, aleshores en fase d'organització, devia tenir un caire de fortificació, tot envoltant l'església i el cementiri, amb un o dos portals com a única obertura a l'exterior. Aquests conjunts fortificats a mitjan de segle XII s'anaren estenent per tot el Pla de Bages i facilitaren una concentració la població entorn de l'església parroquial. Com hem dit, el paborde de Manresa exercia el domini feudal de la parròquia, sense que se'n conegui la procedència deIs seus drets. Tanmateix, el monestir de Santa Cecília conservà el domini sobre un mas, que devia correspondre a les terres donades l'any 983 i a la casa construida en el pati cedit l'any 1131. Aquesta situació es comprova en alguns deis fogatges del segle XIV: per exempí corresponents als anys 1365-70 i 1378, s'afirma que la parròquia de Sant Sadurní de Salelles era del paborde de Manresa, menys un foc que era del monestir de Montserrat. Aquest domini degué finalitzar l'any 1592, quan el papa Climent VIII suprimí les canòniques regulars catalanes. És probable que aquell moment la jurisdicció de Salelles, com la de Vilatorrada, fossin incorporades a la corona, mentre que la d'Aguilar de Segarra passés a la nova col·legiata que succeïa a la canònica dissolta. Així l'any 1632 consta que Salelles era del rei, i en totes les referències posterior fins al 1833 es manté aquesta afirmació. A partir del 1833, quan es començà la nova organització provincial i municipal, la parròquia de Salelles fou repartida de la forma com es troba avui mateix.

DEL SEGLE XVIII FINS A L'ACTUALITAT

Al segle XVIII trobem encara una societat senyorial, com a la resta dels pobles bagencs. Aquest segle és considerat per la historiografia una centúria de creixement. En el terreny poblacional ja hem vist que Sant Salvador de Guardiola no és una excepció. Constatem, en el camp econòmic, que la principal activitat continua essent l'agricultura. Per estudiar aquest aspecte disposem com a font el cadastre de 1780 que no té, en qüestió de xifres, gaire fiabilitat, com és normal en les fonts de tipus fiscal. Amb tot, des del punt de vista quantitatiu, podem aprofitar tota una sèrie de dades que ens permetran desvetllar alguns trets de la història econòmica del terme. L 'única indústria registrada en aquest cadastre és el molí fariner del mas Calvet. A més, el cadastre ens permet confeccionar una llista dels masos existents que encara han arribat fins a l'actualitat: mas Montgrós, mas Servitja, mas Enrich de la Serra, Miralda, Ospina, Roca..., o el mas Calvet, avui en runes, tot i que el seu nom s'ha conservat en el de la urbanització que s'ha construït a les seves terres. Segons el mateix cadastre, el conreu més important continuava essent el dels cereals (ordi, blat, civada); la vinya, en creixent expansió durant aquest segle, ocupava un lloc important, però només en el cas del mas Miralda superava en importància al conreu de cereals (0,3 ha. De cereals per 2,5 ha. de vinya). A part d'aquests dos conreus també són importants l'ametller i l'olivera. Amb tot, en la majoria dels masos gran part de la terra restava sense conrear, era dins l'apartat de "hiermos, bosque y rocas”, on devien pasturar els ramats que, no gaire importants, apareixien registrats en aquest cadastre.

Una altra petita part de la terra conreable es reservava a l'horta que, com s 'esdevé ara, servia per al consum familiar. La creixent importància de la vinya també es pot deduir de la resposta que dóna el rector de Sant Salvador l'any 1870 al bisbe de Vic: es collien 1252 quarteres de grans del país i 2024 cargues de vi. Aquesta darrera producció superava la primera. Per altra banda, les dades aportades sobre el mas Solei, propietat de la Seu de Manresa, des de 1770 a 1805 mostren també la tendència al monocultiu vitícola que es consolidarà més endavant.

Durant el segle següent, el dinovè, el conreu de la vinya, més adient per a aquestes terres, passarà a ser el més important, omplirà les planes i s'enfilarà per les carenes, gràcies a la construcció dels típics bancals. L'extensió de la vinya s'ha de relacionar amb la fabricació de l'aiguardent i del vi; ja al 1760 l'oficina de Francesc Miralda produïa 23 roves d'aiguardent i en el 1815 la de Josep Pui en produïa 640. Aquest fort lligam del terme amb la indústria vinícola és ben clar si ens fixem en els noms d'algunes cases, noms que formen part del món vinater: la Fassina, les Tines, can Boter. La vinya s'havia convertit en gairebé l'únic conreu ja a mitjan segle XIX. Això és, almenys, el que es dedueix de la distribució de conreus del 1862, segons l'amillarament realitzat en aquest municipi.

Cereal de secá 534,4 Q l3,8% (1) 7,0% (2)
Vinya 3286,6 Q 85,0% 43,1%
Erm 1260,4 Q 16,5%
Olivera 45,5 Q 1,2% 0,6%
Bosc 2490,8Q 32,7%
TOTAL 7617,7 Q 50,8%  

(1) % sobre terres conreades.
(2) % sobre terres amillarades.

El 43,1 % del territori municipal es trobava plantat de vinya, la qual cosa significava el 85% de la terra conreada. El cereal ocupava una mínima part i, segurament, es reduïa a les quintanes de les cases de pagès. El 1890 es produïen a Guardiola 20.000 cargues de vi, de manera que s'assolia el setè lloc de productivitat dins del conjunt comarcal, mostra del monocultiu que hem dit. El contracta de rabassa morta era el que regulava aquesta expansió vinyataire. Les terres dels masos eren cedides en petites parcel·les a petits pagesos. Una part eren del mateix terme, però d'altres venien de Manresa. La fil·loxera acabà amb les vinyes i algunes famílies pageses s'empobriren i hagueren d'emigrar. Recolzant aquest fet trobem la davallada demogràfica de finals de segle (778 habitants el 1887; 598 el 1900). Amb tot, la producció vitícola del terme no es va extingir. Ocupant menor extensió, aquest conreu continuava produint i el municipi, elaborant vi; la vinya es va tornar a replantar, com a la resta del Bages, amb cep de peu americà; però les vinyes situades als vessants de les muntanyes no foren mai replanantades; al seu lloc naixerà o bé s'hi plantarà pi blanc; d'aquí ve la gran abundor d'aquesta espècie el bosc guardiolenc. En altres casos, es canviaren els ceps pels cereals, un cultiu que si bé era menys rendible necessitava menys treball. Alguns pagesos començaren a completar els seus ingressos anant a treballar a les fàbriques de teixits i filats de Manresa i els Comtals. En la dècada dels anys vint, la producció vinatera va tornar a ressorgir. Mostra d'aquesta puixança és la creació, el 1926, del Celler Cooperatiu de Salelles, format per 58 socis pagesos. El celler assegurava la compra del raïm al pagès, la seva elaboració i posterior comercialització. En principi, els socis pertanyien exclusivament a Salelles; més endavant, els bons resultats de la gestió cooperativa van fer que el número de socis augmentés fins a prop dels tres-cents que hi ha actualment procedents de tot el terme. L'any 1922 s'obrí la primera fàbrica tèxtil de Sant Salvador de Guardiola, la qual ajudà a la fixació de la població al terme i n'evità l'emigració. Aquesta indústria tancà el 1935, tornà a obrir després de la guerra per fabricar gases i es manté fins avui dia. L'evolució del poble, en general, des dels anys de la postguerra fins al 1979, ve marcada per un decreixement sostingut de la població que s'explica, sobretot a partir dels anys seixanta, per l'atractiu que suposava el desenvolupament econòmic de la veïna ciutat de Manresa que oferia millors condicions de vida que l'estancat municipi rural. El 1974-75 es començaren a rebre les primeres repercussions de la crisi econòmica mundial que obligaren les indústries a buscar llocs més ben situats i rendibles per situar-se. Així, moltes fàbriques i tallers començaren a establir-se, a partir dels anys 1978-79 en el que avui anomenem polígon industrial de Salelles, gràcies a la tasca planificadora de l'ajuntament del moment. Paral.le1ament, a partir de 1975, el fenomen de les urbanitzacions 5 'ha convertit, tal com hem apuntat a l'apartat de població i poblament, en un greu problema per al municipi. Actualment n'hi ha set: cal Pinyot, ca l'Esteve, cal Miralda, el Graelí, el Calvet, Set Rengs i la Devessa.

A cal Pinyot hi ha set parcel·les edificades i la majoria dels seus propietaris són procedents del cinturó barceloní. A ca l'Esteve hi ha 228 parcel·les edificades i els seus habitants també provenen de la mateixa àrea urbana. A can Miralda, d'un total de 40 parcel·les n'hi ha 21 d'edificades, la major part de la gent és de Manresa o del mateix poble. El Graelí té 56 parcel·les venudes i gairebé totes són edificades, segons dades de finals de l'any 1983. La del Set Rengs és la menys parcel·lada, ja que tan sols té set edificis que son de propietaris de la mateixa comarca. Finalment trobem la  urbanització mes gran denominada “El Calvet”.

Consta de 800 parcel·les, amb cases i jardinet. Les seves edificacions formen carrers com si fos una ciutat. Això ha dut la recuperació demogràfica deguda als nous empadronaments i un altre conseqüència positiva ha estat el redreçament comercial. En el terreny de les comunicacions cal dir que discorren pel terme dues carreteres: la comarcal 241 (Manresa-Igualada) i una carretera comarcal que comunica amb la N-II. Abans de la guerra civil comptava també amb una línia d'autobusos que feia el servei Sant Salvador-Manresa (propietat de Pere Servitja); i l'altra, el trajecte Manresa-Guardiola-Igualada (en mans de Marcel Masats); ambdues es feien una competència tan forta que donà lloc fins i tot a plets judicials, com n'ha quedat constància en documents conservats a l'arxiu de Manresa. En l'actualitat és l'empresa Masats la que cobreix el trajecte Manresa-Sant Salvador. El poble compta amb serveis telefònics. Abans del 1978 es reduïen a una centraleta, però després d'aquesta data tots els veïns poden disposar de telèfon particular. Gaudeix d'aigua potable des del 1926 any en què la va promoure Pau Sellares i Cots, veí de Sant Salvador que, al 1932, la va vendre a l'ajuntament. En el terreny sanitari depèn de Manresa: una vegada a la setmana ve un metge a fer les visites de medicina general. En el terreny educatiu, ja abans de la guerra civil, es recorden unes escoles que s'havien instal·lat en una antiga sala de ball. Anys més tard, després de 1940, les escoles es tornaren a improvisar en una altra sala de ball del poble fins que, l'any 1959, es construïren les actuals on només s'imparteixen cursos primaris.

ARQUITECTURA CIVIL I RELIGIOSA
SANT SALVADOR DE GUARDIOLA

La primitiva església parroquial es trobava a mig camí en l'ascens del turó on s 'aixecava el castell. D'aquesta església, que tenia una curiosa planta de doble nau i doble absis, tenim noticies documentals de l'any 1038, però l'obra explorada és posterior, de finals del segle XI o XII. La petita capella dedicada a Nostra Senyora de Gràcia, té per façana un mur romànic, dels segles XI-XII i per santuari una Capella gòtica, rectangular, coberta a dues aigües amb nerviacions tardanes del segle XVI.

A la façana principal hi ha un atri modern, de doble vessant, que protegeix una pica beneitera antiga, un escut amb una torre i un altre escut amb un lleó. Entre l'atri i la façana s'aixeca un petit campanaret modern d'espadanya. En aquesta capella es venerava, des del segle XIII, una imatge romànica tardana, de talla policroma. En l'actualitat, la imatge es conserva a la masia de can Miralda.

El 1640 el culte es traslladà al peu del turó, segurament per apropar-se als feligresos, encara que aquesta explicació no sembla gaire vàlida atès el caràcter dispers del poblament ja en aquesta època. El nou edifici és de planta rectangular amb un campanar al flanc esquerre, al costat de la porta d'entrada. L'espai interior és dividit en una nau central i dues de laterals més estretes que la primera. En aquest temple hi havia un retaule que narrava la transfiguració del Senyor; es tracta de l'obra més antiga que es coneix del pintor gòtic Lluis Borrassá realitzada l'any 1404. El 1920 aquesta obra d'art va esser comprada per l'arquitecte i historiador Alexandre Soler i March. Actualment roman a Barcelona, a la col·lecció Muñoz, després d'haver estat exposada al Museu d'Art de Catalunya .

SANT PERE DEL BRUNET
Aquesta església es situada al costat mateix del mas Brunet; d'ací el seu nom (abans era coneguda amb el nom de Serra). No degué passar de capella rural depenent de Sant Salvador de Guardiola. Apareix documentada l'any 1035 amb el nom de Sant Pere de Guardiola en el testament d'un membre de la família Balsareny, Ramon Guifred. Al 1281 i 1334 de nou documentada, ara com a Sant Pere de Serra, del terme de castell de Guardiola. El 1618 es dedueix, per una concòrdia sobre el seu culte, que és una capella depenent de la de Sant Salvador de Guardiola, la qual cosa es confirma plenament el 1685. L'antic temple preromànic constava d'una petita nau rectangular coberta amb una volta, un arc triomfal de ferradura i un absis trapezial. Ha sofert posteriorment diverses modificacions i afegits com els successius portals datats en el 1620 i el 1767. L'edifici, després d'algunes restauracions, es troba relativament en bon estat de conservació. Una antiga ara, que encara fa la seva funció, té inscripcions antigues amb lletra dels segles X-XI. Al mas Brunet es guarda un retaule gòtic del segle XV sobre la vida de Sant Pere, del qual s'ignora l'autor.
SADURNÍ DE SALELLES

Aquest temple es trobava dins l'antic terme de la ciutat de Manresa, al lloc de Salelles. De bon principi degué adquirir la categoria de parròquia i depengué de la canònica i col·legiata manresana, ja que formava part de la seva dotació. L'església apareix citada el 1053. La categoria parroquial es troba documentada entre el 1025 i el 1050. Aquesta funció encara l'exerceix actualment, si bé el terme parroquial s'estén a cavall del territori manresa i guardiolenc. Al primer s'hi ha aixecat un barri conegut popularment pel "Xup", on es con centra la major part de la feligresia, mentre que l'església és situada fora del terme. L'església, a més de l'altar de Sant Sadurní, tenia els de Sant Joan i Santa Margarida.

Des del segle XI ha sofert modificacions que poden veure's a la part de ponent: la porta nova té la data de 1626 i la capella de la Mare del Roser que es va construir a principis del segle XVII a la part dreta de l'església o de 1'evangeli. Per fer aquesta capella, l'escultor Miquel Vidal hi va construir l'any 1638 un bonic altar gòtic-renaixentista que va perdurar fins al 1936. Al costat de la porta hi ha un sarcòfag gòtic de la família Torta; era l'ossari de la família d'aquest mas.